Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Lucía i Jaume

La Lucía era la clàssica noia que arribava a classe amb tot apunt. L’estoig ordenat, les ungles impecables, i un posat seriós que la feia semblar una mica freda i esquerpa. I en Jaume? Era l’oposat. Tardava cinc minuts a treure un boli de la motxilla, portava els apunts arrugats i sempre tenia aquell somriure dels que posen nerviosa i fan pujar els colors.

—Pot ser més pesat aquest nano...? —murmurava ella cada vegada que el sentia fer algun acudit idiota mentre explicaven Nietzsche.

Ell sempre l’escoltava, clar. I li responia amb el seu to provocador.

—No pots riure una mica de tant en tant, Lucía? Tant et costa?

—I tu no pots callar una mica de tant en tant? Tant et costa? —li deixava anar ella, mirant-lo per sobre les ulleres.

Però darrere de cada intercanvi de comentaris, hi havia tensió. Una d’aquelles que no es poden dissimular per molt que facis veure que t’és igual.

Fins que un dia, la profe de filosofia va deixar anar el càstig final: treball de dos en parella, i per mala sort (o sort?), en Jaume i la Lucía van haver d'anar junts. Ningú no va dir res. Ell va somriure. Ella va fer un gest de desesperació.

—Genial. Em toca treballar amb l’anticrist —va deixar anar ella, guardant l’agenda.

—I a mi amb la dictadora. Ja veuràs que divertit —va respondre ell, picant-li l’ullet.

Però el divendres següent a la biblioteca, les coses van canviar.

Estaven sols a una taula apartada. Plovia fora. L’aire feia olor de llibres i calefacció. I tots dos, asseguts en silenci, van començar a escriure. Però no avançaven. Hi havia massa... d'alguna cosa que no entenien i a la que no sabien posar paraules.

—És molt fort que em caiguis tan malament —va dir la Lucía de cop.

—I a mi tu. Però no puc deixar de mirar-te els llavis —va dir en Jaume, girant-se sense por.

Ella es va quedar gelada un segon. Però després va somriure, lleument. La primera esquerda en aquella paret de ferro.

—Ets imbècil —va xiuxiuejar.

—I tu tens un riure preciós quan et deixes anar. Llàstima que només l’he vist una vegada.

Un silenci llarg. Les mans massa a prop. Les mirades massa lentes.

I el treball va quedar oblidat.

Dies després, a la festa d’aniversari d’un amic comú, la Lucía va arribar amb la seva colla, vestida amb una faldilla blanca i un jersei de ratlles. Ell ja era allà. I la va veure entrar. Tot el soroll de la festa es va apagar, per uns segons.

Més tard, quan tothom ballava dins, ells es van trobar al jardí. Sota una guirlanda de llums càlides i una brisa de les que posa la pell de gallina.

—Encara no m’has demostrat que no m’odies —va dir en Jaume, acostant-se a poc a poc.

—I tu encara no m’has deixat de fer ràbia.

—Potser el problema és que ens agrada la ràbia... una mica massa —va dir ell, a mil·límetres del seu rostre.

Ella no va contestar. Només el va mirar. Els ulls fixos. La respiració accelerada. I en aquell instant, el petó va arribar. Sense avís, sense permís, però amb tot el que portaven setmanes acumulant.

Un petó llarg, intens, desordenat. Les mans van anar a parar als malucs, als cabells, a la cintura. El cor bategava massa fort. Tot cremava.

—Hòstia... —va dir ella, apartant-se un segon—. Això és una molt mala idea.

—I si justament per això... ens agrada tant? —va respondre ell, fent-li un petó al coll.

La nit va acabar amb la Lucía contra la paret del passadís del jardí, morrejant-se sense parar. En Jaume xiuxiuejant-li que feia temps que la volia així. I ella, perdent el cap... i el control.

Odi? No. Allò era una altra cosa.

—Vens demà a acabar el treball? —li va dir ella abans de marxar.

—Em vols fer suar eh... per Kant o pel que sigui —va dir ell, mentre li agafava la mà per últim cop.

I així va començar tot. O va seguir. Ningú sap ben bé quan una cosa deixa de ser odi i comença a ser desig.



CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!