Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Ona i Jan

Feia dies que es buscaven la mirada entre exercicis, estiraments i passades ràpides. Ni l’Ona ni en Jan sabien ben bé per què. Però ho feien. Ell sempre arribava una mica abans, feia veure que escalfava, però en realitat només estava esperant veure-la entrar. Ella, que ho sabia, trigava expressament cinc minuts a sortir del vestidor.

Es coneixien només de les tardes de bàsquet. Dues hores, dos dies a la setmana. Compartien pista i alguna passada, però mai paraules més enllà d’un “Ei, tens aigua?” o “Bona passada”.

Però aquell dimecres, en sortir, van coincidir més estona sols. Tothom havia marxat ràpid. Feia calor. Ell s’havia quedat recollint pilotes, i l’Ona, dubtant entre si marxar o no, li va dir:

—Vols ajuda?

—Sí… vull dir, no cal, però si vols —va respondre ell, nerviós.

Van començar a recollir pilotes en silenci, però un silenci dels que crema. En Jan es va posar vermell quan les mans els van coincidir damunt d’una pilota.

—T’ha agradat l’entreno d’avui? —va intentar dir ell, trencant la tensió.

—Sí, però he estat tot el rato pensant que et volia veure jugar més d’aprop —va deixar anar ella, sense pensar.

En Jan va somriure. No sabia si riure o quedar-se quiet.

—Per això m’estaves mirant tot el rato? —va dir ell, mig provocador.

—Ah, o sigui que t’has fixat.

—Sí. M’encanten les teves cistelles… i les mirades també —va respondre en Jan, una mica més segur.

Van seure a la banqueta del costat de la pista. Feia calor i tots dos estaven suats, però cap dels dos volia marxar.

—Saps què em posa nerviós? —va dir ell, mirant-se les mans.

—Que estiguem sols aquí? —va respondre ella, amb una mitja rialla.

—No... que em miris així.

L’Ona es va apropar una mica. No gaire, però suficient com perquè les espatlles gairebé es toquessin.

—T’estic mirant normal, Jan.

—Mentida —va dir ell, sense deixar de mirar-li els ulls.

Ella no va contestar. Només va abaixar la mirada als llavis d’ell. Ell es va apropar amb timidesa, però amb ganes. I el primer petó va ser allò que havien estat acumulant durant dies: una explosió suau, però real. D’aquells petons que comencen lents i, a mesura que s’entenen, es tornen més valents.

Les mans d’ell li van agafar la cara amb suavitat, com si la volgués retenir allà per sempre. L’Ona li va agafar la samarreta per davant, com si no volgués que marxés. Van seguir petonejant-se una estona, allà, asseguts a la banqueta del pavelló. Només ells dos, amb el soroll dels rebots encara ressonant a la pista buida.

—No pensava que avui et menjaries tantes pilotes —va fer ella, somrient després del petó.

—I això que no ha acabat l’entreno —va contestar ell, més segur que mai.

Es van tornar a mirar. Es notava que allò era només el principi.



CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!