Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Nerea i Bruna

Feia mesos que la Nerea observava la Bruna des de la distància. Bé, no era exactament una distància, perquè compartien passadissos, classes de moviment, improvisació i fins i tot algun cafè a la màquina de l’entrada. Però per la Nerea, la Bruna era un misteri que la desbordava. Tenia aquella energia magnètica, aquell somriure còmplice i aquella mirada una mica sarcàstica que li feia el cor bategar com si estigués pujant a un escenari per primera vegada.

I tot i això, mai s’havia atrevit a dir-li res. Fins que, una tarda de primavera, la Bruna li va deixar caure que li agradava un noi del grup de 2n. A la Nerea se li va glaçar tot per dins. Va riure per fora, però per dins només podia pensar: Ja està. Has estat fantasejant amb una història que només existeix al teu cap.

La va evitar durant uns dies. Va centrar-se en el text, en les escenes. Però el cos no menteix, i cada cop que la Bruna li parlava, cada cop que li posava una mà al braç o li somreia amb aquell punt d’ironia, tot tornava. I pitjor.

Un dijous, a última hora, la professora de veu els va assignar una escena improvisada per parelles. Tocava treballar el desig i la tensió. L’atzar va fer la seva feina: Nerea i Bruna, juntes.

La sala estava buida. El focus era tènue. Només elles dues al centre. Tothom havia marxat després de classe, però elles havien volgut assajar una mica més.

—Aquesta escena no sé com enfocar-la... —va dir la Bruna, caminant pel terra de fusta, descalça.

—Vols que ho provem a pèl? Impro total? —va proposar la Nerea, intentant no semblar massa nerviosa.

Van començar a jugar. Paraules dites a mitja veu. Gestos que es tornaven cada cop més reals. El guió era una excusa. I el que es cuinava a l’aire no ho podien fingir. Fins que en una pausa, la Bruna va quedar molt a prop de la Nerea. Massa a prop.

—Puc dir-te una cosa...? —va murmurar.

—És clar...

—Quan et vaig dir que m’agradava un noi... no era del tot veritat.

La Nerea va parpellejar, sense entendre.

—És a dir... també m’agraden els nois. Però... amb qui més estic pensant últimament... és amb tu.

Silenci.

La Nerea no sabia què dir. No perquè no volgués, sinó perquè el cor li bategava que no podia. Va respirar. Es va apropar.

—N'estàs segura? —va preguntar, en un fil de veu.

La Bruna només va assentir, lentament, mentre li acariciava els cabells enrere. I sense més paraules, es van fer un petó.

Un petó lent, carregat de tot allò que no havien dit. Un petó de descobriment, de connexió, de desig contingut. Es van quedar abraçades, en silenci, amb la respiració una mica accelerada i un somriure dibuixat als llavis.

—Potser haurem de repetir aquesta escena més sovint —va dir la Bruna.

La Nerea va somriure.

—Sí, però que sigui sempre així de real.



CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!