Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Marina i Gerard

Feia mesos que la Marina no pensava gaire en aquella nit. Bé... no del tot. De tant en tant tenia algun flaix que li recordava els llavis del Gerard aquella nit d'estiu a un festival de música de la Costa Brava. Va ser tan estrany... es van trobar a la cua dels lavabos, van començar a parlar i al cap d'una estona es van trobar de nou al mig de la multitud. No es van dir res, es van mirar com si es coneguessin de tota la vida i es van començar a liar com si no hi hagués demà.

Feia molts mesos, no sabien res l'un de l'altre. Fins que un dia, pam, notificació:
"gerard.puig t’ha començat a seguir."
I, pocs segons després:
“Encara em fa gràcia recordar com et vas treure la samarreta al mig del concert.”

Ella va somriure. Petita fiblada.
Li va respondre. I en un tres i no res estaven intercanviant àudios, memes, cançons... Converses que començaven amb bromes i acabaven amb frases llargues de matinada.

Ell li preguntava per coses sense importància només per seguir parlant. I ella li contestava amb humor i paraules molt pensades intentant fer veure que no sentia res quan en realitat sentia de tot. 

Hi havia un petit inconvenient: la Marina feia unes setmanes que quedava amb un altre noi. No era res seriós, però quedaven sovint. I cada cop que el Gerard li escrivia una cosa una mica més pujada de to, una veueta dins seu li deia que estava jugant amb foc. I no volia fer mal a ningú...


Un dissabte, ell li va proposar de quedar per fer un cafè.
—Només això, t’ho juro. Per posar-nos al dia. Et dec un cafè des de la Costa Brava.

Ella va acceptar. Potser no ho hauria d’haver fet, però ho va fer igualment.

Es van veure a mitja tarda, en una cafeteria petita, càlida, amb vidres entelats i cançons suaus de fons. Ell duia una dessuadora ampla i un somriure que li va fer venir ganes d’abraçar-lo només entrar. Ella s’havia posat aquell jersei vermell que sempre li deien que li feia bona cara.

Van parlar de tot menys del que realment volien parlar. Van riure massa alt, es van interrompre i es feien miradetes quan l’altre no mirava.

Quan van sortir, a fora feia un fred que tallava la pell. Però tot es va escalfar de cop quan ell es va acostar, li va agafar les mans i li va dir:

—No sé si ha estat bona idea quedar...

—Per què? —va dir ella, el cor començant a accelerar-se.

—Perquè ara em costarà molt marxar sense fer això...

Ell es va acostar a poc a poc. La Marina no es va moure. Llavors va notar com la mà d’ell li acariciava la galta, com els seus llavis li fregaven els seus, com l’aire fred es convertia en baf calent entre petons suaus. Van començar a fer-se un petó. Lent. Profund. Amb ganes de no parar.

Ella li va agafar el jersei amb les dues mans, estirant-lo cap a ella. I ell la va empènyer suaument cap a la paret del carreró, amagats. El petó es va tornar més intens, més humit. El Gerard li mossegava el llavi inferior. Ella li va pujar la mà per sota la dessuadora, tocant-li l’esquena nua. Estava calenta i això encara li va donar més gust.

La Marina va recolzar el front sobre el seu pit, intentant agafar aire. Ell li va fer petons al coll, a l’orella, al clatell.

—Gerard... —va dir ella, en un murmuri— això no era només un cafè, oi?

—Jo sabia que acabaria sent més... però no sabia fins on.

Van quedar-se en silenci un moment. Els dos internament pensaven que no sabien si deixar les mans quietes o seguir explorant.

—Vols venir a casa meva una estona? —va preguntar ell, amb la veu suau, sense pressa.

Ella es va quedar en silenci una altra vegada. Ara perquè no sabia què fer... Estava sent infidel? Li havia d'explicar tot al Gerard? I a l'altre noi? Merdaaa no sabia què fer. Però el cos li demanava seguir la cita amb el Gerard. No va contestar, li va fer un petó curt i intens.

—Penses contestar? —va preguntar el Gerard rient.

—Sí, perdona —va respondre ella amb la cara una mica més seriosa.

—Sí, vol dir que véns?—va tornar a preguntar ell per aclarir-se.

La Marina el va mirar als ulls, la ment va parar de cop, només sentia l'adrenalina del moment. El va agafar pel cul, el va arrambar a la paret i li va començar a menjar la boca com si fes anys que s'estiguessin reprimint.

—Em dono per respost—va riure ell de nou.

La Marina no podia parlar, només fer-li petons. Li va posar la mà al paquet, la tenia molt dura. Va agafar aire i va dir.

—No em deixis pensar-m'ho, anem vaaa—va dir ella rient també i apretant-li fort la cara amb les mans.

Van desaparèixer entre els carrers, amb pressa d'arribar. No pel fred, sinó per les ganes que es tenien.



CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!