Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Bea i Miquel

La Bea no era gaire de fer esport. O sí… però amb música suau, llum natural i poques persones al voltant. Per això s’havia apuntat a pilates. Cada dimarts i dijous, a les sis en punt, creuava les portes del gimnàs municipal amb la seva motxilla negra i els cabells sempre recollits amb presses.

Aquell dimarts, com sempre, va passar pel passadís de la sala de màquines i... pum, allà estava ell. El noi de la samarreta blanca, braços marcats i mirada intensa. Estava concentrat fent espatlles, però en un moment, va aixecar el cap. I la va mirar. La Bea va notar una punxada estranya a la panxa, com si hagués deixat de respirar per un moment. Però va fer veure que no passava res i va seguir fins a classe.

La setmana següent, mateix ritual. Però aquest cop, ell la va mirar abans. Li va somriure. Un somriure petit, com si digués "ja et conec". La Bea, per dins, es va desfer. Va contestar amb un somriure tímid i va entrar a la sala.

A partir d’aquell dia, tot va començar a passar més lent. Els minuts abans d’entrar a classe. Les mirades creuades. Els nervis. 

Però va ser la tercera setmana que tot va fer un gir.

La Bea va entrar com sempre, amb els auriculars posats, però no hi havia la seva profe de sempre. I en lloc d’ella… allà estava ell. El noi de les màquines. En Miquel. Amb una samarreta de monitor, recolzat a la paret de la sala de pilates, somrient com si res.

—Hola! Em dic Miquel, avui substituiré la Marta, que està malalta. Comencem suau?

La Bea es va quedar bloquejadíssima. COM? El seu crush era el substitut? I a sobre tenia la veu taaaan sexy! No sabia on posar-se. Literalment.

Durant tota la classe, va suar més del compte. No pel pilates. Per ell. Per la manera com mirava a cada participant, com donava indicacions amb tanta cura, com passava entre les estores per corregir postures... i, a sobre, cada cop que ella aixecava el cap, ell la mirava i li somreia com si sabés exactament què estava pensant.

—Bea, doblega una mica més els genolls... molt bé. —li va dir en un moment. I aquell "molt bé" li va fer el dia. Potser la setmana sencera.

Quan la classe va acabar, la Bea va recollir les seves coses molt més a poc a poc del que era normal. I ell, casualment, també.

—No sabia que fossis monitor —va dir ella, trencant el gel, mentre es penjava la bossa.

—En realitat, estic fent pràctiques aquí... però no acostumo a fer pilates. Això sí, després d’aquesta classe, potser m’hi apunto.

—Sí? Com és que t'ha agradat tant fer pilates? —va dir ella, i no sabia d’on li havia sortit aquella frase.

El Miquel va somriure, un somriure d’aquells que ho diuen tot.

—Una mica de tot. Però sobretot perquè no puc parar de mirar-te des que entres per la porta cada setmana.

El cor de la Bea va fer un salt, però va intentar mostrar calma. Es van mirar durant uns segons llargs. De fons sonava música tranquil·la, encara de la classe.

Ell va fer un pas endavant.

—Et ve de gust fer una aigua o alguna cosa? Sense esterilles al mig.

Ella va assentir. I sense saber gaire bé com, es van trobar al banc de fora el gimnàs, amb una beguda a la mà. Van parlar del gimnàs, sí, però també de les coses que els feien riure, de com l’aire fred de la tarda els donava vida...

Van estar més d’una hora xerrant, i abans d’acomiadar-se, ell va dir:

—Bea, avui no he vingut només a fer pilates. He vingut per trobar una excusa per estar més a prop teu. I crec que n’acabo de trobar una millor: quedar un altre dia.

Ella va somriure, mirant-lo fixament.

—Això em motiva molt més que el pilates, la veritat — va respondre la Bea rient.

—Qui sap si suarem igual o més —va dir ell rient encara més.

I després silenci. Cap dels dos sabia com els sortien els comentaris tan directes i tan sincers. Però se sentien molt còmodes junts. La Bea havia de marxar, però abans d'acomiadar-se va decidir fer el pas. Va tocar la galta del Miquel, es van mirar i va apropar els seus llavis als d'ell. Feia fred, però estaven calents i suaus.

I van perdre la noció del temps fent-se petons en aquell banc a ple hivern. I els era igual arribar tard on fos, perquè estaven on volien estar.

CONTINUARÀ...

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una segona part! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!