Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.


Violeta, Èric i Ivan, especial 8M, segona part

[primera part aquí]

La decisió no va arribar de cop, va anar creixent dins seu. Al principi només era una incomoditat petita i després ja no la podia ignorar. Aquella sensació que alguna cosa no encaixa...

Una tarda, després d’una discussió absurda amb l’Èric —una més— la Violeta va tornar caminant sola cap a casa. Ell s’havia enfadat perquè ella havia dit que volia quedar amb unes amigues. 

Aquell vespre, asseguda al llit, la Violeta va entendre una cosa molt clara: ja no volia continuar així.

No era per ningú altre, era per ella mateixa.

Quan li va dir a l’Èric uns dies després, ell no ho va entendre.

—Però si estem bé —va dir—. Només discutim de vegades, com tothom.

La Violeta el mirava i pensava en com abans aquella frase l’hauria fet dubtar. Ara no.

—No estem bé, Èric. Jo no estic bé.

Ell va intentar apropar-se, tocar-li el braç com feia sempre quan volia arreglar les coses amb un gest. Però aquesta vegada ella va fer un petit pas enrere.

No hi havia ràbia. Només una calma estranya.

—Necessito tornar a ser jo —va dir.

I va marxar.

Aquella nit no va plorar.
Només va sentir una mena de silenci dins el pit. Un silenci que feia temps que no tenia.

Durant les setmanes següents, la Violeta va passar molt temps sola. Caminant, escrivint, parlant amb amigues que feia mesos que veia menys. Tornar a ocupar el seu propi espai li costava, però també li donava una sensació nova de llibertat.

L’Ivan seguia apareixent de tant en tant. Només eren amics, encara que tenien una connexió més que evident.

Un dia van quedar per fer un cafè després d’una activitat al centre cultural. Van acabar caminant sense rumb per carrers tranquils del barri. Parlaven de qualsevol cosa: música, llibres, anècdotes absurdes de l’institut...

La Violeta reia molt més del que recordava haver rigut últimament.

En un moment van parar en un petit mirador del parc. La ciutat s’estenia sota els fanals i l’aire feia olor d’hivern.

—Et veig diferent —va dir l’Ivan, recolzat a la barana.

—Millor o pitjor?

—Més… tu.

Ella va somriure. Aquella frase li va tocar alguna cosa profunda.

Van quedar-se en silenci una estona. No era un silenci incòmode. Era d’aquells que passen quan dues persones se senten còmodes fins i tot en el silenci.

L’Ivan es va girar cap a ella.

—Puc dir-te una cosa?

—Clar.

—M’agrada molt mirar-te quan rius. Tens un somriure que ho il·lumina tot.

La Violeta va notar com li pujava una escalfor suau pel coll.

—Abans també reia així —va dir ella.

—Potser només necessitaves tornar a ser tu mateixa, sense pors ni pressions.

Ell no es va acostar de cop. No hi havia pressa en cap dels seus gestos. Només va aixecar la mà i li va apartar els cabells que li havien anat a la cara amb el vent.

La Violeta va notar aquell gest com una cosa nova, curosa i respectuosa.

Els seus ulls es van trobar.

—Ivan… —va començar ella, però no va acabar la frase.

Ell va esperar. Sempre esperava.

—Crec que encara estic aprenent a estar sola —va dir finalment.

—No tinc cap pressa —va respondre ell amb suavitat.

Aquella resposta va ser el que ho va canviar tot.

La Violeta es va acostar un pas, després un altre... I finalment va ser ella qui li va agafar la cara amb les dues mans.

L’Ivan li va respondre amb la mateixa calma. Les seves mans es van posar suaument a la cintura de la Violeta. Ella va tancar els ulls un moment, sentint aquella sensació estranya però bonica de seguretat.

Quan es van separar, els dos somreien una mica.

—Això tampoc era el pla, oi? —va dir ell.

La Violeta va riure fluix.

—No. Però aquest cop… no em fa por.

I va ser ella qui va tornar a prendre la iniciativa. Va tornar a mirar l'Ivan fixament i es van tornar a fer petons. Eren lents però intensos i amb un tipus de passió diferent a la que estava acostumada. 

La Violeta no sabia molt bé què li estava passant, però tenia ganes d'anar una mica més enllà amb l'Ivan i experimentar com era tenir intimitat amb ell. Va decidir deixar-se anar i li va posar una mà al paquet, la tenia súper dura.

L'Ivan la va mirar i va fer un somriure seductor:

—Recorda-ho sempre. Fins on tu vulguis, ni més ni menys.

La Violeta el va mirar i va fer que sí amb el cap. Estaven a un portal, per tant tampoc podien fer gaire res... Però ella li va ficar la mà per dins els pantalons i li va masturbar una mica el penis com va poder. Ell va interpretar que a ella segurament també li vindria de gust. Així que va copiar el gest i li va ficar la mà dins les calcetes, tocant-li el clítoris. Per ell era molt més fàcil que per ella estant drets en aquell portal. 

—Deixa'm fer, Violeta. Tu deixa't anar i prou— va dir l'Ivan.

La Violeta va respirar fons, va treure la mà dels pantalons de l'Ivan i li va començar a acariciar els cabells mentre es feien petons. Mentrestant, l'Ivan estimulava el clítoris de la Violeta.

—Aaaaah — va deixar anar un petit crit de plaer.

La Violeta s'acabava de córrer i se sentia tan bé en aquell instant, cuidada, present...

Havia après molt de la relació amb l'Èric però també havia vist amb l'Ivan el tracte que mereixia i que era possible tenir-ho.

Ara començava la seva història!
 

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una de nova! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!