Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Marina i Ander, segona part
[primera part aquí]
A la Marina li agradava imaginar-se com seria el primer segon.
No la primera conversa, ni què es dirien després, ni tan sols la trobada sencera. El primer segon. Aquell instant en què baixaria del tren i, entre tota la gent de l’andana, el veuria.
A la seva fantasia sempre passava igual.
Les portes s’obrien, ella baixava amb el cor accelerat i, abans de tenir temps de pensar si havia de saludar-lo amb dos petons, amb una abraçada o simplement amb un «hola» una mica ridícul, el reconeixia.
Ell també la veia.
I no feien cap d’aquelles coses que faria qualsevol persona que intenta semblar tranquil·la quan està nerviosa. No s’aturaven a uns metres de distància, no somreien tímidament ni començaven amb una conversa absurda sobre el viatge.
Corrien l’un cap a l’altre. Era probablement la part menys realista de tota la fantasia, i precisament per això era la que més li agradava.
Ella deixava la bossa a terra gairebé sense adonar-se’n i anava cap a ell, mentre l’Ander feia exactament el mateix. Quan arribaven l’un davant de l’altre, no hi havia cap dubte sobre què volien fer. Es feien un petó abans que cap dels dos pogués dir res.
I només imaginar-ho ja li provocava aquella escalfor que li pujava de cop per tot el cos.
Perquè no era un petó pensat amb calma. Era un petó que arribava després d’haver-se imaginat aquella persona durant tant de temps que, en el moment de tenir-la finalment al davant, tota la paciència que havia tingut fins llavors deixava de servir per a res.
Després es quedaven mirant-se, encara molt a prop, com si necessitessin uns segons per entendre que realment s’havien trobat.
La resta de l’estació desapareixia. A la fantasia no hi havia trens arribant ni gent passant pel seu costat ni soroll de maletes arrossegant-se per terra. Només ell davant seu i aquella sensació estranya de reconèixer algú que, en realitat, no havia vist mai.
L’Ander li somreia.
—Hola.
I ella reia perquè després de tot el que havia imaginat, aquella era l’única paraula que se li acudiria.
—Hola.
Però cap dels dos semblava tenir gaire interès a quedar-se allà. Ell li agafava la mà i li deia que volia ensenyar-li una cosa.
No li explicava on anaven. La portava per uns carrers que ella no coneixia, després per un camí més estret, fins a arribar a un lloc apartat on no hi havia ningú. Al mig de la natura, en un racó amagat.
Preparat amb molta cura hi havia una manta enorme estesa a terra, prou gran perquè poguessin estar-hi estirats sense preocupar-se de res, amb una cistella preparada al costat i menjar que ell havia portat pensant en ella. Tot estava preparat només perquè poguessin passar unes hores sols.
Ella el mirava, sorpresa.
—Has fet tu tot això?
Ell assentia, una mica avergonyit.
—Volia que el primer dia fos especial.
La frase li feia alguna cosa per dins.
S’asseien a la manta i intentaven menjar, però parlar era més difícil del que havien imaginat. Cada vegada que es miraven, la Marina tornava a recordar que, fins aquell moment, tot allò només havia existit dins del seu cap.
Encara que tot estigués passant dins la seva pròpia fantasia, tot ho sentia molt real.
Intentaven anar a poc a poc. Això també formava part de la fantasia. Volien parlar, conèixer-se, gaudir de la primera tarda sense tenir pressa per arribar enlloc.
Però cada vegada que els seus ulls es trobaven, aquella intenció semblava durar una mica menys.
Ella portava un vestit i, asseguda sobre aquella manta, sentia que era massa conscient de cada moviment. Ell intentava actuar amb normalitat, però ella imaginava que també estava nerviós. De tant en tant s’apropaven, es feien un petó i tornaven a separar-se amb un somriure, com si intentessin recuperar una calma que ja havien perdut.
En aquell moment ell li posava les mans a les cuixes mentre la mirava als ulls. A la realitat, igual que a la fantasia, ella quedava xopa de passió. I la Marina es va començar a tocar imaginant que en realitat ho feia ell.
Ell li acariciava la part alta de les cuixes, li passava la mà pel clítoris per fora les calces. Després l'estirava a terra, es posava sobre seu, la morrejava intensament mentre li tocava els pits i després li baixava les calcetes.
Mentre la Marina es va començar a estimular el clítoris, s'imaginava com ell feia el mateix amb les seves mans i després amb la boca. Li tocava els llavis externs fent una mica de pressió, li passava la llengua pel clítoris fent cercles. I quan ella pensava que ja no podia més, li introduïa dos dits.
Ella va cridar de plaer, a la fantasia i a la realitat.
I va venir una onada de plaer tan gran que al tocar-se una mica més el clítoris es va córrer de seguida.
Mare meva... tant de bo tot això passés de veritat. Era el que més desitjava, però per ara tenia la imaginació i les seves mans.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una història nova! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
