Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
Txell i Uri, segona part
[primera part aquí]
L’endemà, la Txell va arribar a classe amb la jaqueta de l’Uri posada.
Durant el camí havia pensat unes quantes vegades que potser hauria estat millor tornar-la abans d’entrar, però cada vegada que s’ho plantejava acabava fent el contrari. Li agradava portar-la. No només perquè fos còmoda, sinó perquè tenia aquella sensació absurda que, d’alguna manera, portar-la feia que l’Uri fos una mica més a prop seu.
Quan el va veure al passadís, va saber que havia fet bé.
L’Uri estava parlant amb dos amics, però va girar el cap just quan ella passava. Primer va mirar la jaqueta i després la va mirar a ella. No va dir res. Només va somriure d’aquella manera que feia que a la Txell li costés mantenir la mirada.
Va continuar caminant com si no hagués passat res.
Però durant la resta del matí no va poder deixar de pensar-hi.
A la tarda van tornar a quedar per preparar l’escena. Van seure a la mateixa taula de la biblioteca, amb els fulls davant, els mòbils apartats i tota la intenció del món de treballar.
No van avançar gaire.
La diferència respecte del dia anterior era que ara ja sabien que alguna cosa havia canviat. I saber-ho feia que qualsevol gest semblés més important del que probablement era. Quan l’Uri s’inclinava per mirar el mateix full que ella, la Txell notava la seva espatlla contra la seva. Quan ell aixecava els ulls, ella ja l’estava mirant. Quan les seves mans coincidien damunt la taula, cap dels dos les apartava de seguida.
Era una tensió petita, gairebé invisible.
Però hi era.
Van acabar marxant abans del que havien previst i van caminar sense pressa pels carrers del poble. Feia fred i començava a fer-se fosc. La Txell portava les mans amagades dins les mànigues de la jaqueta, i l’Uri caminava al seu costat, prou a prop perquè de tant en tant els braços es toquessin.
Cap dels dos feia res per evitar-ho.
Van acabar asseguts en un banc del parc. Durant una estona van parlar de qualsevol cosa, però la conversa es va anar apagant sense que cap dels dos tingués ganes de reprendre-la.
La Txell mirava endavant.
L’Uri la mirava a ella.
Ho va notar.
I, en lloc de girar-se, va mantenir la mirada.
—Què? —va preguntar finalment.
Ell va negar amb el cap, però no va apartar els ulls.
La Txell va somriure una mica.
Aquell somriure va ser suficient perquè tots dos deixessin de fer veure que no sabien què estava passant.
L’Uri es va acostar una mica.
La Txell va notar que el cor li anava més de pressa, però no es va moure.
Durant un segon va pensar que potser s’havia equivocat, que potser ell només havia interpretat malament tot el que havia passat aquells dos dies. Però llavors ell es va aturar, com si li estigués deixant l’espai perquè fos ella qui decidís si volia que continués.
I va ser llavors quan la Txell es va acostar.
El petó va ser breu i una mica insegur. D’aquells que duren poc però que després et deixen uns segons sense saber què fer amb les mans, amb els ulls o amb la cara.
Es van separar molt a poc a poc.
La Txell va mirar a terra, intentant amagar el somriure.
L’Uri també somreia.
I de sobte els va entrar el riure als dos, no perquè fes gràcia, sinó perquè estaven nerviosos i no sabien què fer amb aquella sensació nova.
Després van tornar a quedar-se en silenci.
Però ja no era el mateix silenci.
La Txell va recolzar l’espatlla contra la seva i ell no es va moure. Van continuar asseguts una estona, mirant com s’anava fent fosc, sense necessitat d’omplir aquell moment amb cap conversa.
Quan finalment es van aixecar, ella va començar a caminar amb ell.
Al cap d’uns metres, va notar que encara duia la seva jaqueta.
Va mirar l’Uri i va somriure.
No tenia cap intenció de tornar-la.
I ell tampoc semblava tenir cap pressa per recuperar-la.
Aquella nit, quan la Txell va arribar a casa, va deixar la motxilla a terra i es va quedar uns segons davant del mirall.
Encara duia la jaqueta.
Va somriure pensant en el banc, en aquell segon abans del petó i en la manera com l’Uri l’havia mirat després.
Potser el que més li agradava no era que finalment s’haguessin fet un petó.
Era saber que, a partir d’aquell moment, ja no haurien de fingir que entre ells no estava passant res.
Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una història nova! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!
