Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Carles i Eva, segona part

[primera part aquí]

La nit de Sant Joan havia deixat una estela que encara cremava. El Carles no podia treure's l’Eva del cap. Aquella mirada, el riure tan natural, la manera com li havia dit “a veure si et tornes a perdre… i em tornes a trobar.” Ell havia tornat a la casa rural amb la samarreta encara humida per les esquitxades del port i la pell encesa per la festa… però també per ella.

L’endemà al matí, mentre mig grup es recuperava de la festassa, el Carles va fer l’únic que podia fer: li va escriure.

"Ei. Sé que és d’hora i que potser no t’has despertat, però si et ve de gust fer-nos passar la calor, m'han parlat d'una cala molt tranquil·la. T'espero allà a les 12h" I li va enviar la ubicació.

No va rebre resposta. Però a les 12:05, entre pins i pedres, la va veure aparèixer, amb el cabell recollit amb una pinça i una mirada mig sorpresa, mig decidida.

—Vas 5 minuts tard —va dir ell, fent veure que s’ofenia.

—Has trigat hores a escriure’m —va dir ella, amb mitja rialla.

Es van treure les sandàlies i van caminar per la sorra calenta fins tocar l’aigua. Ell es va capbussar primer, i quan ella va entrar, es van buscar sota l’aigua. Es van acariciar sense voler, es van mirar com si ho volguessin tot.

Van sortir i es van estirar sobre la tovallola. L’Eva es va asseure damunt d’ell, d’esquena al sol. El Carles li va tocar els malucs, lentament, com si fossin de vidre. Ella li va apartar els cabells de la cara. L'aire era suau. El món, també.

—Tinc la sensació que no ets com els altres nois que conec —va dir ella, mirant-lo fixament.

—Potser no ho sóc. Potser tampoc vull ser-ho —va dir ell, mentre li resseguia la línia de la mandíbula amb el polze.

Es van fer un petó. Llarg. Profund. D’aquells que encenen. Les mans d’ella li van acariciar l’abdomen, i les d’ell li van recórrer l’esquena fins a les espatlles. Sense pressa, sense presses.

La tovallola va deixar de ser una barrera i es va convertir en un camp de batalla. Entre petons, ella li va mossegar el llavi. Ell va baixar pel coll, fins la panxa. El banyador es va moure, les respiracions es van accelerar. L’Eva li va xiuxiuejar a l’orella:

—Fem una foguera un altre cop?

I així va ser.

Al bell mig d’aquella cala amagada, envoltats de natura i d’un desig que cremava sense fer soroll, es van deixar anar del tot. Pell amb pell, mirades complicitàries, plaer sincer. Sense gaires paraules, només gestos clars i reals. Es van descobrir. Es van recórrer. Es van agradar molt més del que havien esperat.

Quan tot es va calmar, l’Eva es va estirar damunt d’ell i van mirar junts el cel. El Carles li va acariciar l’esquena a ritme lent.

—Què faràs demà? —va preguntar-li, sense voler semblar needy, però amb ganes de repetir-ho tot.

—Si tornes a perdre’t… potser et torno a trobar —va dir ella amb un somriure de llavis humits i ulls brillants.

I ell va saber que encara quedava molt d’estiu per cremar.

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una de nova! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!