Disclaimer: El cervell és l'òrgan sexual més poderós de tots. És només amb bona salut mental, comunicació i assertivitat que podem gaudir de la nostra sexualitat. En un món d'immediatesa i bombardeig constant d'imatges, entrenar el múscul del cervell en la sexualitat és fonamental per a millorar les nostres experiències sexoafectives.
 

Nerea i Bruna, segona part
[primera part aquí]

Des de la confessió a l’aula petita del segon pis, res havia tornat a ser igual entre la Nerea i la Bruna. Van sortir d’allà sense dir gaire més, només un “ens veiem demà” murmurant i un silenci espès que pesava com una cortina abans de l’estrena.

La Nerea va passar aquella nit sense dormir. Donava voltes al llit, rebobinant cada detall: com la Bruna havia evitat la seva mirada just abans de confessar-li el que sentia, com li havia tremolat la veu quan li va dir que qui realment li agradava era ella. Ella. Nerea.

Però... què volia dir tot allò? Era real? O era només una confusió més? I ara què? Com actuar? Com mirar-la als ulls?

L’endemà es van retrobar a la sala gran del conservatori. Estaven programades per assajar una escena d’alta tensió emocional. El text deia que havien de barallar-se, cridar-se i acabar amb un silenci intens... un silenci que s’acostava massa al que estaven vivint de veritat.

Van començar l’escena. Les paraules sortien mecàniques. No hi havia veritat.

—Parem —va dir el professor—. No us ho esteu creient. Hi ha alguna cosa que esteu retenint.

I sí, mil coses estaven retenint.

Quan el professor va marxar a buscar unes còpies del guió, la Bruna es va girar cap a la Nerea.

—Et molesta que t’ho digués ahir?

—No... No em molesta. Només... em va agafar desprevinguda.

—A mi també. Però necessitava treure-m’ho de dins.

Silenci.

—Bruna, jo fa molt temps que... sento coses per tu. Però com que sempre parles de nois, vaig suposar que...

—Nerea —va interrompre ella, amb un somriure molt suau—, tu també pots agradar-me encara que m’hagin agradat nois abans. No estic actuant. No és confusió.

I allà la Nerea ho va entendre. No era una fase. No era curiositat. Era una mirada que cremava, una presència que l’atreia com un imant. I potser, per primer cop, es va permetre deixar-se anar.

—Podem... provar de tornar a fer l’escena? —va dir la Nerea.

La Bruna va assentir, però amb una mirada diferent. Ja no era la mateixa escena.

Van començar a dir el text, però les paraules del guió es van començar a barrejar amb paraules pròpies. En comptes de discutir pel que deia el guió, van començar a parlar de veritat:

—Per què no m’ho vas dir abans? —va dir la Nerea, amb la veu trencada. 

—Perquè tenia por —va respondre la Bruna, acostant-se un pas.

—Por?

—Sí... Por que em rebutgessis. O pitjor: que no em miressis mai més com abans.

La Nerea va fer un pas endavant. Estaven a pocs centímetres.

—T’estic mirant ara mateix —va dir, fluixet.

I aquell silenci intens del guió, aquell que havia de tancar l’escena, es va convertir en un petó inesperat però inevitable.

Un petó lent, intens, sense presses. La Bruna la va agafar per la cintura, la Nerea li va posar la mà darrere el clatell. Es van separar un segon per respirar... i tornar a fer-se petons.

—Bua Bruna... estic súper molla— va deixar anar la Nerea.

—A veure? — va respondre la Bruna. I li va ficar la mà per dins les calcetes.

Es van posar tan calentes que van buscar un racó amagat. No podien fer gran cosa, però sí masturbar-se una estona.

I això van fer. Mentre es feien petons, es van masturbar l'una a l'altra, intentant no ser descobertes. I estrement les cames de plaer.

Missatge de la redacció: Si veiem que aquesta història té moltes visites, tornarem amb una de nova! Comparteix-la amb les teves amigues i amics!